Prunus Cerasus & Pilotilles

Totes. Totes i cada una de nosaltres suplicàvem al Tic Tac que sisplau, fos més ràpid. El seu germà, el Tedi, buit de cor i de vida, s'entretenia veient com ens consumíem. 

He de dir que li vaig agafar cert apreci a tot allò - a la netedat absoluta i a les hores per omplir-. Allà, qualsevol rastre del món d'afora era destruït.  Excepte si eren ells, és clar - els d'adalt-. 

Allà només érem dos: 

ELLS    

   I

NOSALTRES

Vam comptar totes les rajoles.

Vam comparar el tacte de tots els tipus de material.

Vam passar hores provant ritmes i sons en diferents superfícies.

Vam trobar dibuixos i formes en trossos d'alumini:

- Tia! Hi ha una vella a la claveguera!

- Tia, aquí no hi ha cap claveguera

- Que sí, tia, a la dutxa! 

- I jo també la vaig veure-.

Quan ja ens havíem estudiat tots els racons i totes les textures i totes les olors, ningú ens va haver de dir el que havíem de fer.

Afortunadament la vaig conèixer.

Ella era especial - perquè em va triar, és clar-. Morena de pell i de cabell també arrissat. M'encantava mirar com doblegava papers amb els seus dits bruns i llargs. Català de Girona -pilotilla, un piló i els ulls encetats- al meu vocabulari vaig incorporar. 

- Tia, m'han quedat els ulls encetats de tant plorar.

- Estàs maca, tia. Refrega't més els ulls que m'estic pixant. 

- Refrega-te'ls tu, tia, que a mi ja m'han fitxat.

- No tia, jo no tinc el teu encant.

- Que ets burra, nena! Va, anem, que aquella està amb l'antena posada.

Un dia em va esbroncar per posar la ràdio: 

- Princesa, no siguis sosa, tu saps què escoltar!

Ella em va descobrir Murakami.

També com s'havia de llegir. I jo, com una pàmfila, vaig començar a llegir amb una mina a la mà subratllant allò que creia important. 

Tenia les cames llargues i caminava cap endavant. Jo les tenia tirant a curtes i la intentava imitar. 

Un dels altres, que era baríton, mai deixava de cantar; ens ensenyava les partitures i sempre sempre, el pobre, estava ocupat.

-Què pedant- va dir ella. 

- Pedant és com "Mireu-me tots"?

- Exacte tia.

A les nits, criticàvem a tothom. No em feia por parlar de la veïna perquè ella pensava com jo. Si no ens posàvem d'acord en una crítica, ens hi acabàvem posant " però fixa-t'hi, tia!" , "és veritat, és veritat".

A vegades ens posàvem a la finestra a veure els d'abaix. 

- Per allà en vénen dues!

- Tu creus que són amigues? 

- Que va! Segur que s'odien. Són massa semblants. 

- Deixa'm la guapa a mi.

- Després ens canviem, eh.

I així, sense gran cosa, per uns minuts, ens semblava tenir-ho tot. 

Un dia d'estiu va fer els divuit i va marxar. 

Em va deixar una capsa feta  a mà, una carta i una part d'ella, ara, del meu suro està penjant.