Tots els del mig

Qui em conegui sabrà que tinc debilitat per tot el que s'escapa de les normes; persones, col.lectius, locals, música, etc. Aquests mateixos diran que és paradòxic oblidar la pròpia essència fent esforços desmesurats per encaixar dins d'un convencionalisme de sabates de plataforma i paraules i expressions que et fan un lloc entre la "gent normal". I no els puc treure la raó. 

Prou preàmbuls.
M'agrada la gent d'esperit rebel. M'agrada viure en un somni a estones amb aquesta gent.

Ballem davant del cotxe dels mossos?

Perquè no li preguntes si està casada? 

Va, escapem-nos a cultura per fumar als lavabos. 

Que no vingui ningú a classe demà! No ens podran fer res.

Saltem la tanca?

Els deixem sense llum? 

I perquè collons explico això? 

                         ⇓⇓⇓⇓⇓⇓⇓⇓⇓⇓

Celebració del casament de l'Andrea i l'Albert.
Jutgeu vosaltres mateixos.

Per mi ha estat una decepció entendre que venim d'on venim i que acabarem tots igual. Que no naixem personatges, que naixem humans i que a tothom li agrada ser atractiu i sentir-se estimat. 

Podeu anar peludes, noies, fumar i beure i drogar-vos com si no hi hagués un demà, estimar i follar amb tothom pel simple fet de ser, cantar en rotllana vora el foc i anar al llit just després de veure sortir el sol. 

Però no heu nascut personatges. Heu nascut humans.

Heu construït una comunitat les peculiaritats de la qual són precisament els defectes que us oprimeixen en la vida convencional. 

Suposo que és excitant formar part d'un col.lectiu com el vostre; sentir-se invencible, viure en un conte de pirates i bandits i sobretot, prendre droga amb la tranquil.litat de qui fa running per sentir-se vital.

Perdoneu si m'equivoco, però al meu parer tots els que heu arribat aquí, hi heu arribat precisament per conflictes no resolts en una antiga "vida normal". 

I us he de donar la raó en una cosa: el vostre recinte és meravellós. És fantàstic. M'hi hagués quedat més estona si no hagués estat perquè jo no estic feta per viure així. Tampoc ho estic per viure com viuen els altres. 

D'aquí ve el nom del títol. De la gent i per la gent que no és d'enlloc i de ningú. De la gent que troba el seu lloc encara que sigui per moments fugaços en una cançó, en un poema, ens els deu minuts a les fosques abans de dormir. De la gent que algun cop ha sentit l'eternitat. 
Tots els del mig som la gent que no ens atrevim a ser de ningú. O per contra, que ens atrevim a decidir on volem ser. 


Per últim, vull deixar un fragment del text que va escriure el noi que oficiava el casament no oficial; l'Olmo. 

"Así que cuando pensaba en la Tierra, sobre todo pensaba en las tribus. Pensaba en la importancia de las tribus en una generación desarraigada. Una generación que en su mayoría ha perdido el círculo familiar, donde padres e hijos no se entienden y mantienen vínculos cordiales tan finos como un hilo de seda, y a veces ni siquiera eso.Una generación sin raíces, una generación de vagabundos. Una generación de incomprendidos capaces de comprender desde ángulos donde la mayoría no tiene el valor de mirar por miedo a caer al vacío."